La infantesa
Recordo la meva infantesa com a un somni ja llunyà. Em recordo a mi, quan encara tenia cabell sobre el cap. Era ros, tenia els ulls blaus... apuntava bé però... com he degenerat amics!
Tinc la imatge de la meva mare “remendándome” els baixos del meu mono de pana color marron, estirant amb decisió i jo queixant-me per no poder veure tranquil “Viki el vikingo”.
La meva infantesa té olor de pa amb xocolata. La meva infantesa és parxes als pantalons a l’alçada dels genolls, és la pilota feta amb paper de plata i “cintaislante”, és la pols de la plaça de davant de casa ara inundada de cines i edificis. Guardo intacte dins meu la olor del primer dia d’escola i el tacte de les bombolles d’aire que tenia “l’aeronfix” del meu llibre de socials.
La meva “niñez” és el “churro media manga mangotero”, el “pedra paper tisora”, “el conejo de la suerte”, las chapas, les càniques i “l’un, dos tres butifarra de pagès” .
I la meva infantesa, com la vostra, s’escriu amb la Z de Mazinger, la G del Comando, la A del equipo i la V de... la V de V, d’aquella sèrie de llangardaixos extraterrestres. Migdies i tardes d’ulls fixes al televisor on per uns moments erem un Superhéroe Americano o el conductor d’un Coche fantástico o d’un Halcón Callejero. I ens feia riure l’Alf i en Bill Cosby. I també estava en Pacman i el Sr. Cordills i Dartacán i Heidi, i Banner i també en Flappy i Yaki i Nuka... i aquella parella de fet, mai confesada, que formavan l’Espinete i en don Pimpón.
La infantesa passa però ens pertany, la portem dins sense remei i ens fa el que som ara.
Nosaltres hem tornat a la inocència i la il.lussió del nen petit portant a terme aquest boig projecte que hem anomenat “Dispersus”.
Tinc la imatge de la meva mare “remendándome” els baixos del meu mono de pana color marron, estirant amb decisió i jo queixant-me per no poder veure tranquil “Viki el vikingo”.
La meva infantesa té olor de pa amb xocolata. La meva infantesa és parxes als pantalons a l’alçada dels genolls, és la pilota feta amb paper de plata i “cintaislante”, és la pols de la plaça de davant de casa ara inundada de cines i edificis. Guardo intacte dins meu la olor del primer dia d’escola i el tacte de les bombolles d’aire que tenia “l’aeronfix” del meu llibre de socials.
La meva “niñez” és el “churro media manga mangotero”, el “pedra paper tisora”, “el conejo de la suerte”, las chapas, les càniques i “l’un, dos tres butifarra de pagès” .
I la meva infantesa, com la vostra, s’escriu amb la Z de Mazinger, la G del Comando, la A del equipo i la V de... la V de V, d’aquella sèrie de llangardaixos extraterrestres. Migdies i tardes d’ulls fixes al televisor on per uns moments erem un Superhéroe Americano o el conductor d’un Coche fantástico o d’un Halcón Callejero. I ens feia riure l’Alf i en Bill Cosby. I també estava en Pacman i el Sr. Cordills i Dartacán i Heidi, i Banner i també en Flappy i Yaki i Nuka... i aquella parella de fet, mai confesada, que formavan l’Espinete i en don Pimpón.
La infantesa passa però ens pertany, la portem dins sense remei i ens fa el que som ara.
Nosaltres hem tornat a la inocència i la il.lussió del nen petit portant a terme aquest boig projecte que hem anomenat “Dispersus”.
Comentarios